Dones a la literatura
La biblioteca Teresa Claramunt és un espai dins del Casal Popular de Vila-real on, entre altres coses, es presten i tornen els llibres que posseeix, es fan concursos literaris, presentacions de llibres o exposicions com aquesta.
Des d’aquesta biblioteca volem compartir amb vosaltres algunes dones invisibilitzades. “Darrere d’un gran home hi ha una gran dona», hem sentit aquesta frase milions de vegades, però aquesta frase és producte d’un patriarcat que ens ha amagat al llarg de la història.
Amb aquesta exposició pretenem visibilitzar algunes d’aquelles Dones que s’han vist invisibilitzades en menor o major mesura.
Eren escriptores, poetesses, artistes, editores… que han hagut denginyar-se-les per a poder fer-se sentir en aquest món patriarcal,
ja que la majoria d’elles han utilitzat pseudònims masculins o fins i tot travestir-se per a ser
escoltades i reconegudes en els seus camps d’especialització.
Sidonie Gabrielle Colette
Escriptora francesa. Va ser una escriptora d’una producció literària espectacular.
Reivindicar els drets de la carn sobre l’esperit i els de la dona sobre l’home és l’eix que constitueix la seva obra, encara no reconeguda per la crítica literària tan masclista, malgrat haver rebut grans honors i reconeixement estant encara viva.
Colette col·laborarà en el periòdic Le Matin, amb diversos articles i reportatges (fins la Gran Guerra en Contes des mille et un matins).
Va ingressar a la Reial acadèmia de llengua i de literatura franceses de Bèlgica i a la Societat Literària dels Goncourt. Els últims anys, els va viure a prop dels jardins de Palais-Royal i, encara que el reumatisme li era un obstacle, va continuar fent literatura dels records com, entre altres, Gigi, novel·la que va ser una pel·lícula de Hollywood reeixida.
- Claudine (1900-1903)
- L’Entrave (1913)
- Mitsou ou Comment l’esprit vient aux filles (1919)
- La Chambre éclairée (Florilegi d’articles publicats als diaris a la fi de la primera guerra mundial) (1922)
- La Jumelle noire (quatre volums de crítiques literàries i cinematogràfiques: tom I (1934), tom II (1935), tom III (1937), tom IV (1938))
- Paris de ma fenêtre (1944)
- Le Fanal bleu (1949)
“Només fem bé les coses que volem fer.”
Idea Vilariño
- “La Suplicante” (1945)
- “Cielo cielo” (1947)
- “Paraíso Perdido” (1949)
- “Nocturnos” (1955)
- “Poemas de amor” (1957)
Poetessa uruguaia i una autora emblemàtica entre tots els homes de la generació del 45. Ha estat una de les figures hispanoamericanes més importants i oblidades del segle XX, encara que també va abastar els camps de l’assaig, docència, traducció i crítica literària.
Des de la melangia fins a la ràbia amorosa, la seua vida també fou marcada pel compromís polític i per la veu de tota una generació de resistència a la dictadura.
Tot i que sempre fou reticent a promocionar la seua obra, en 1966 li varen concedir el Premi Nacional de Literatura, al que va renunciar per diverses discrepàncies.
Idea Vilariño, suposa un nexe d’unió clau entre l’antecessora generació modernista i el boom consegüent dels anys 60 i 70 de poesia hispanoamericana.
Conjuntura (generació literària)
La poesia contemporània hispanoamericana queda nodrida des de la transició modernista del segle XIX al XX amb les aportacions femenines de D. Agustini, G. Mistral, A. Storni i J. de Ibarbourou, les quals avancen el tractament d’un nou erotisme femení.
Amb l’arribada de la segona meitat del segle XX, un nou grup generacional de poetesses nascudes entre 1920 i 1950 com són O. Orozco (Argentina), A. Berenguer (Uruguai), I. Vitale (Uruguai), B. Varela (Perú), A. Pizarnik (Argentina), C. Peri Rossi(Uruguai), S. Thenon (Argentina), G. Belli (Nicaragua) o J. Clariond (Mèxic) suposen una vertadera fita a l’hora de deslligar-se d’estereotips i clixés de gènere amb un to sensual, sincer, eròtic i d’autoexaltació femenina.
La vertadera innovació rau en una singularitzada reivindicació femenina que glorifica el cos i gaudi femení, així com l’amor, la maternitat i els sentits, sense deixar a banda el compromís social.
Trets diferencials (generació literària)
- Qüestionament dels cànons de bellesa i rebuig d’estereotips socials i literaris: oposició a clixés de gènere com el romanticisme, melangia, patiment, l’espera, etc…
- Poesia urbana amb un llenguatge directe i col·loquial que incorpora indigenismes i exalta la fertilitat: amb desimboltura, escepticisme i banalització d’angoixes.
- Tendència al surrealisme, vers lliure, i rebel·lia lèxica: subversió enfront del tradicional discurs femení a l’empara del patriarcat
- Amor com a tema central, però des d’una dimensió més física i eròtica on la tragèdia queda reduïda i s’incrementa la ironia
- Reivindicació de la feminitat des d’un rol actiu amb el plaer, el cos i l’erotisme femení.
- Contemporaneïtat, identificació amb la naturalesa i compromís amb la temàtica social
“Ets un extrany / un hoste / que no cerca no vol / més que un llit / a voltes. Què puc fer / cedir-te-la.Però jo visc sola ”
Ursula K. Le Guin
Úrsula K. Le Guin (1929-2018) fou una escriptora nord-americana (EEUU), considerada com una de les autores més importants en la ciència ficció i la fantasia. Així i tot, també va escriure poesia, assaig, llibres infantils i traduccions.
La seua obra està impregnada per mons fantàstics amb protagonistes femenines que vessen una forta voluntat d’apoderament, a més a més, la seua formació antropològica juntament amb la influència d’idees anarquistes desenvolupen tota una xarxa de sistemes i conflictes culturals on l’arquetípic scy-fi [d’homes musculosos+dones florera+tecnologia] no té cabuda, sobretot a obres com Terramar o La mà esquerra de la foscor.
Le Guin, com a feminista convençuda sempre explora a la seua obra altres vies d’afiliciació sexual com forma de trencar amb el patriarcat de gènere, mantenint-ne sempre gran cura pels problemes ambientals i presentant el contacte amb cultures alienígenes com la metàfora que “un altre món és possible”
- Ekumen I: El món de Rocannon (1962)
- Terramar I: Un mag de Terramar (1968)
- Ekumen II: La mà esquerra de la foscor (1969)
- Terramar II: Les tombes d’Atuan (1971)
- Terramar III: La costa més llunyana (1972)
- Terramar IV: Tehanu (1990)
- Conte sobre Terramar: Dragonfly, un post scriptum de La costa més llunyana (1997)
- Col·lecció d’històries curtes sobre Terramar: Tales from Earthsea (2001)
- Terramar V: L’altre vent (The Other Wind) (2001)
- Prosa: The Wave in the Mind (2004)
- Poesia: Incredible Good Fortune (2006)
- Powers (2007)
“Quan vaig escriure “La mà esquerra de la foscor” jo era una d’eixes feministes primerenques que tractava de trencar amb les fronteres de gènere convencionals.
Encara que des de llavors ha plogut molt, la meua fidelitat cap a la idea que l’avaluació dels mèrits humans en virtut del gènere és una errada, no ha fet sinó més que incrementar-se”
Maria Teresa León
- Huelga en el puerto; 1933
- La tragedia optimista; 1937
- Contra viento y marea; AIAPE, Buenos Aires, 1941
- Don Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador; Peuser, Buenos Aires, 1954
- Doña Jimena Díaz de Vivar, gran señora de todos los deberes; Losada S.A., Editorial, Buenos Aires, 1960
- La bella del mal de amor; Hijos de Santiago Rodríguez, Burgos, 1930
- Rosa-Fría, patinadora de la luna; Espasa Calpe, Madrid, 1934
- Una estrella roja; Ayuda, Madrid, 1937
- Morirás lejos; Americalee, Buenos Aires, 1942
- Crónica General de la Guerra Civil; Alianza de Intelectuales Antifranquistas, Madrid, 1939
- La historia tiene la palabra (noticia sobre el salvamento del Tesoro Artístico de España); Patronato Hispano-Argentino de Cultura, Buenos Aires, 1944
- Los ojos más bellos del mundo; 1943
- La dama duende; 1945
Escriptora espanyola. Va ser un dels exemples més interessants de la participació intel·lectual i compromesa per la dona durant els anys de la República i, posteriorment, va representar una de les veus més vives i actives de la creació i del testimoni espanyol en l’exili.
Va ser la primera espanyola en aconseguir un doctorat en Filosofia i Lletres, va estudiar en la Institució Lliure d’Ensenyança, fundada per un grup de catedràtics separats de la Universitat per a defendre la llibertat de càtedra i negar-se a ajustar les seves ensenyances als dogmes oficials en matèria religiosa, política o moral.
Va col·laborar sota pseudònim amb un diari de Burgos i en 1929 va publicar la seva primera novel·la.
Va tindre una relació sentimental amb Rafael Albertí, però no s’ha parlat mai d’ella si no és com a parella seva
Va publicar més de 20 llibres, va estar molt activa en el teatre, ja siga com actriu, autora, directora d’escena i assagista. Durant la Guerra civil va ser secretaria de l”aliança d’Escriptors Antifeixistes, va fundar la revista “El Mono Azul” i va vetllar per a salvar les obres del Museu del Prado de Madrid.
“Som el que ens han fet, lentament al llarg dels anys.
Quan estem definitivament segurs de ser nosaltres, ens morim.
Quina lliçó d’humiltat!”
Louise Michel
Fou una destacada anarquista francesa i una de les principals figures de la Comuna de París; va ser també escriptora, poeta i educadora. Va ser la primera a enarborar la bandera negra, que sota el seu impuls, es va convertir en el símbol del moviment anarquista
Preocupada per l’educació infantil, Michel es va dedicar a l’ensenyament fins al 1856, any en què es va instal·lar a París. Allà, als 26 anys, va desenvolupar una activitat literària, pedagògica, política i activista important. El 1871, va participar activament en els esdeveniments de la Comuna de París en la primera línia de suport. Capturada al maig, va ser deportada a Nova Caledònia, on el seu pensament es va tornar anarquista. Va tornar a França el 1880 i, molt popular, multiplicà les seves manifestacions i reunions en favor del proletariat. Era controlada per la policia i va ser empresonada diverses vegades, però va continuar sense descans un important activisme polític a França fins a la seva mort, a l’edat de 74 anys.
Continua sent avui una figura influent en el pensament anarquista i revolucionari.
- Fleurs et ronces, poesies, París
- Ligue internationale des femmes révolutionnaires, Appel à une réunion, signat: Louise Michel, París, 1882
- Manifeste et proclamation de Louise Michel aux citoyennes de Paris, signat: Louise Maboul, Paris, 1883
- Le Bâtard impérial, per L. Michel i J. Winter, París, 1883
- Défense de Louise Michel, Bordeaux, 1883
- La Fille du peuple per L. Michel i A. Grippa, París, 1883
- À travers la vie, poesies, París, 1894
“Tot poder encarna la maledicció i la tirania; per això em declare anarquista.”
Isabel Clara Simó
- Júlia (1983)
- Alcoi – Nova York (1987)
- Raquel (1992)
- Històries perverses (1992)
- La Salvatge (1994)
- Dones (1997)
- T’imagines la vida sense ell? (2000)
- Carta al meu nét. Sobre el nacionalisme (2000)
- El caníbal (2007)
- El meu germà Pol (2007), Premio de Novela Ciudad de Alcira.
És una escriptora, periodista i política valenciana. Se la considera una de les autores modernes més importants de la literatura catalana. Ha estat guardonada en múltiples ocasions. És llicenciada en filosofia per la Universitat de València i en periodisme, i doctorada en filologia romànica, a més de política militant de SI (Solidaritat Catalana per la Independència)
Va passar al periodisme el 1972 com a directora del setmanari Canigó i col·laborà habitualment en diversos mitjans de comunicació.
La seva obra, tant literària com periodística, és molt marcada pel compromís reivindicatiu, especialment en la lluita pels drets de les dones, així com també contra les injustícies socials i la defensa del català i la cultura catalana en el marc dels Països Catalans.
Ha estat guardonada, entre d’altres, amb el premi Sant Jordi 1993 per La salvatge. Va ser delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El 2004, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat d’assaig per En legítima defensa. L’any 2007 va conquerir el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb l’obra El meu germà Pol.
Com a periodista, va exercir de directora del setmanari Canigó, va ser columnista al diari Avui i ara al Punt Avui. Va ser delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El 2008 va ser distingida amb els Premis Joan Coromines, que atorga la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) a persones i col·lectius que han destacat pel seu compromís en la normalització de la llengua catalana, la cultura i la nació.
“Per a fer pensar i sentir. Només per a pensar és escriure un totxo filosòfic. Però si és per a pensar i sentir, això és novel·la.”
Leonore Kandel
Fou un poetessa nord-americana lligada a la Generació Beat i a la contracultura hippie. La seua obra no és gaire coneguda tot i que des de la segona meitat del segle XX ha estat una de les veus pròpies més valuoses de la psicodèlia moderna. Va publicar els llibres de poemes The Love Book (1966) i World Alchemy (1967). El primer d’aquests va ésser censurat i confiscat per suposada obscenitat, essent acusada L.Kandel de “hard-core pornography” (pornografia dura). No obstant açò, l’aportació de Kandel fou associada amb les primeres obres Beat on la dona -fins llavors visualitzada com a esposa i objecte passiu- passava per primer cop a convertir-se en subjecte.
Així i tot, Kandel va participar del mític Human Be-In Festival en 1967, representant-hi l’única oratòria femenina en forma d’un preludi al Summer of Love (Estiu de l’amor). I també fou integrant de los Diggers, moviment contracultural anarquista en què contactà amb altres poetesses beat.
No cal dir doncs, que la Generació Beat representa un «moviment» de protesta i transgressió respecte de temàtiques com l’espiritualitat, el sexe, les drogues i el jazz; D’aquesta manera L. Kandel i d’altres no varem fer més que emfatitzar la seua forma d’entendre la vida des d’una perspectiva femenina que obria la ment i rebutjava els conformismes socials propis de l’”American Way of life”
- Collected Poems of Lenore Kandel, 2012
- World Alchemy, 1967
- The Love Book, 1966
- A Passing Dragon Seen Again, 1959
- An Exquisite Navel, 1959
- A Passing Dragon, 1959
La dona Beat, poc més que un complement masculí fins llavors, deixarà a banda el rol arquetípic d’amant – esposa – musa dels seus homòlegs masculins per a -amb prou fenies- començar a publicar i participar de recitals públics. Malauradament han roman oblidades de darrers i posteriors estudis sobre la Beat Generation. Així doncs, dones com L. Kandel, D. Levertov, E. Cowen, D. di Prima, M. Norbert Körte, H. Jones, J. Kyger, R. Weiss, J. Pommy Vega i A. Waldman no han estat més reconegudes que menyspreades, fins i tot més d’una criminalitzada, tancada en manicomis o assassinada; però sobretot silenciades.
Trets diferencials:
La generació beat femenina barreja plaer i desconcert a fi de rebel·lar-se obertament enfront de les conveccions puritanes i tradicionals. La seua poètica tracta els mateixos temes que els homes (espiritualitat i filosofia, jazz, alteració de la consciència, viatges, reivindicació socio-política…) però n’afegeixen d’altres nous com la menstruació, parts i avortaments, descendència, invisibilitat i espera; sobretot transformen el confinament a l’esfera domèstica en una literatura que fins aleshores és i n’era invisibilitzada.
“Els penis dels homes es tornen metralladores blaves d’acer / que ejaculen bales, escamparen mort com un orgasme”
Teresa Claramunt
Una de les seues obres més destacades és “La mujer. Consideraciones sobre su estado ante las prerrogativas del hombre” (1903), on planteja la equiparació salarial entre homes i dones, criticant la doble opressió que patien (i seguim patint) les dones. Considera la educació com culpable de l’estat en el que es troba el paper de la dona, apuntant com a necessaria l’auto-emancipació.
Teresa Claramunt Creus va ser una dona memorable. Poc se sap sobre la seva vida però tota ella va estar dedicada a lluitar pels drets dels treballadors i les dones. Aquesta lluita va influir tant en activitats sindicals com en l’àmbit educatiu.
Era encara una xiqueta quan va començar a treballar al sector tèxtil, per lo que la seua formació va ser autodidacta. L’octubre de 1884 fou una de les fundadores de la Secció Vària de Treballadores Anarco-col·lectivistes de Sabadell, amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo impulsà el 1892 la primera societat feminista espanyola, la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona.
Va ser detinguda després de l’explosió d’unes bombes en el Liceu de Barcelona en 1893, i de nou va ser arrestada durant la repressió del Procés de Montjuic, durant el qual va ser brutalment colpejada, la qual cosa li va deixar seqüeles per a la resta de la seva vida. Malgrat no ser condenada per cap delictae, després del juí va ser desterrada a Anglaterra fins l’any 1898.
Va fundar la revista El Productor (1901) i va participar activament en les reivindicacions socials de principis del s. XX. També va col·laborar en La Tramontana, en La Revista Blanca i va dirigir el diari El Rebelde durant 1907-1908.
El 1902 va prendre part en els mítings en solidaritat amb els vaguistes del metall i en els de la vaga general del febrer de 1902.
Fou novament detinguda després dels fets de la Setmana Tràgica l’agost de 1909 i confinada a Saragossa, on el 1911 impulsaria l’adhesió dels sindicats locals a la CNT i també la vaga general de 1911, cosa que li comportà un nou empresonament.
“Ni obreres explotades en las fàbriques ni esclaus en la llar o la familia: Per una societat sense amos ni senyors, comunista i libertària, de homes i dones lliures”
Caterina Albert
Després de guanyar el seu primer premi amb un monòleg teatral sobre un infanticidi i esdevenir ferotgement criticada, Caterina Albert, filla d’uns propietaris rurals de l’Escala, decidí adoptar el pseudònim de Víctor Català. Rera aquesta màscara literària masculina no només aconseguí un gran èxit com a prosista i novel·lista, sinó que, i un cop descobert que es tractava d’una dona, ocultà la seva vida i difongué d’ella mateixa la imatge d’una soltera, abocada a la hisenda i a la literatura, que no sortia gairebé mai de casa. La memòria, però, dels escalencs, contradiu aquesta llegenda. A més d’una excel·lent narradora (Drames rurals, Ombrívoles, La mare Balena…), és la iniciadora amb Solitud de la novel·la catalana moderna i la novel·lista més important del segle XX, juntament amb Mercè Rodoreda.
- El cant dels mesos (1901), poemari.
- Llibre Blanc-Policromi-Tríptic (1905), poemari.
- Quatre monòlegs (1901), recull de monòlegs.
- Drames rurals (1902), recull de contes.
- Ombrívoles (1904), recull de contes.
- Caires Vius (1907), recull de contes.
- Solitud (1905), novel·la.
- La mare Balena (1920), recull de contes.
- Un film (3.000 metres), (1926), novel·la.
- Marines (1928), antologia.
- Contrallums (1930), recull de contes.
- Retablo (1944), recull de contes en castellà.
- Mosaic (1946), proses literàries.
- Vida mòlta (1950), recull de contes.
- Jubileu (1951), recull de contes.
- Obres completes (1951).
- Obres completes (?).
- Quincalla. Mil adagis per aprendre vocabulari (2005). Tria i pròleg de Lluís Albert, revisats i glossats per Joaquim Armengol (Barcelona: Edicions 62).
“No li quedava per a aquell home més que un menyspreu enferestit que en vint-i-quatre hores s’enverinà d’una gran violència.(..) Ja en aquell estat la vida en comú se li tornà intolerable….De dia.. se sentia més tranquil·la, però a les nits, en la fosca i en el recatament del llit matrimonial, les seves tortures arribaven a no tenir terme.”
Aurora Beltrana i Salazar
- Paradisos oceànics, 1930.
- Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics, 1934.
- L’illa perduda, 1935.
- El Marroc sensual i fanàtic, 1936.
- Edelweiss, 1937.
- Camins de somni, 1955.
- Tres presoners, 1957.
- Entre dos silencis, 1958.
- Ariatea, 1959, sobre els mars del sud.
- La nimfa d’argila, 1959, per a un públic infantil.
- Una vida, 1965, la biografia del seu pare.
- Oviri i sis narracions més, 1965.
- Fracàs, 1966.
- Vent de grop, 1967.
- La ciutat dels joves: reportatge fantasia, 1971.
- Memòries fins al 1935, 1973 (Premi Crítica Serra d’Or de prosa no-ficció, 1974).
- Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya, 1975.
Els somnis es van fer realitat i Aurora Bertrana va abandonar aviat la seva Girona natal i va viure moltes de les aventures que somiava, amb una existència ben diferent a la destinada a les dones del seu temps. Va estudiar música a Ginebra i va treballar en una orquestra de senyoretes, va actuar en hotels dels Alps i, també, en locals dels baixos fons de Barcelona. Tocava el violoncel i va ser fundadora del primer quartet femení de jazz a Europa. El 1926 va viure una temporada a Tahití i, allí, recollint les seves impressions dels mars del sud, va iniciar la seva trajectòria com a escriptora. De tornada l’any 1930 a Barcelona, va col·laborar en nombrosos diaris i revistes, va viatjar al Marroc per fer un llibre reportatge i va tenir una intensa activitat pública i política durant la II República. Exiliada el 1939 a Suïssa, on va ajudar la resistència francesa contra el nazisme, va viure amb moltes dificultats econòmiques, però no va deixar mai d’escriure contes i novel·les fins a la seva mort. I és autora, per exemple, d’una de les primeres novel·les sobre el fenomen del turisme, Vent de grop (1967).
“Mentre la mare em preparava a fer de senyoreta pobra amb dignitat, jo no somiava sinó a viure aventures. Sentia avidesa de viure, de veure món, de sortir d’una manera o altra d’aquell cercle familiar i provincià. El que en definitiva volia no ho sabia del cert. M’hauria costat molt de definir-ho.”
Margaret Atwood
Va néixer el 18 de novembre del 1939 a la ciutat d’Ottawa. Va estudiar filologia anglesa en la Universitat de Toronto. Interessada per la lectura des de ben joveneta, va iniciar-se en l’escriptura als setze anys.
Atwood ha escrit novel·les de diferents gèneres i també llibres de poemes. Normalment, es descriu com una escriptora feminista, ja que el tema del gènere està present en la majoria de les seves obres de manera destacada, centrant-se així mateix en la identitat nacional canadenca, les relacions d’aquest estat amb els Estats Units d’Amèrica i Europa, els drets humans, assumptes mediambientals, els mites socials sobre la feminitat, la representació del cos de la dona en l’art, l’explotació social i econòmica d’aquesta, així com les relacions de dones entre si i amb els homes.
El 1969, va publicar The Edible Woman, en què es va fer eco de la marginació social de la dona. Amb un gran èxit i avalada per la crítica, va escriure You Are Happy (1974) i la seva tercera novel·la, Lady Oracle (1976), una paròdia dels contes de fades i les novel·les d’amor que va guanyar el 1977 el Toronto Book Award i el Canadian Booksellers Award.
La novel·la que majors èxits va recollir fou The Handmaid’s Tale (1985), guardonada amb el Governor’s General’s Award, el Los Angeles Times Prize, l’Arthur C. Clarke Award for Science Fiction i el Commonwealth Literary Prize, i va ser nominada al Booker Prize del Regne Unit i al Ritz-Paris-Hemingway Prize (París). És una utopia negativa ambientada en una societat de dretes monoteista situada en un abocador nuclear, l’antic Boston.
Atwood ha continuat escrivint fins a l’actualitat amb un gran èxit de crítica i de lectors. Avui en dia, segueix lluitant per la defensa dels drets humans, la llibertat d’expressió i altres causes. També va ajudar a llançar la carrera de la poeta Carolyn Forche quan els editors nord-americans van rebutjar la seva poesia sobre la guerra civil del Salvador.
- La mujer comestible (The Edible Woman) (1969)
- El cuento de la criada (The Handmaid’s Tale) (1985) – ganador del Arthur C. Clarke Award y el Governor General’s Award en 1985
- Oryx y Crake (Oryx and Crake) (2003) – finalista del Governor General’s Award en 2003
- Penélope y las doce criadas (The Penelopiad) (2005) – nominado al IMPAC Award en 2006
- El año del diluvio (The Year Of The Flood) (2009)
- La semilla de la bruja (Hag-Seed) (2016)
- Double Persephone (1961)
- Procedures for Underground (1970)
- The Door (2007)
- Survival: A Thematic Guide to Canadian Literature (1972)
- Strange Things: The Malevolent North in Canadian Literature (1996)
- In Other Worlds: SF and the Human Imagination (2011)
“La humanitat és molt adaptable, deia ma mare. És sorprenent la quantitat de coses a què arriba a acostumar-se la gent si existeix cap mena de compensació”